La creativitat, igual que la meva història, sovint es dibuixa en pàgines petites. D’una manera quotidiana i efímera sempre he transformat en projectes les meves idees, com si el meu jo fos una màquina d’embotir que mai s’atura. De fet, la imatge podria ser la de diverses màquines posades en sèrie. Cadascuna d’elles representant un projecte artístic, comunicatiu i vital. I buscant un comú denominador entre aquestes màquines d’embotir, en vaig trobar tres: el dubte les encén, l’emoció sempre és al centre de tot i l’objectiu és salvar-se de l’huracà que segurament tu també veus. I així, d’aquesta manera, em mostro a tu feble i insegur. Com un diari obert ple de cors regravats en tapa tova i delicats engranatges d’os i pell.

Ara i aquí, i malgrat totes les creacions em construeixen, només algunes perduren en un sentit físic. Infinitat de matèria perduda als meus ulls que potser ja m’ensenya, des d’avui, la gran lliçó de vida. Està clar que tot aquest material ja no us el podré mostrar. Mireu la resta amb els ulls tancats i segur que ja us en fareu una idea. Benvingudes i benvinguts i molt bon viatge!