CATORZE | Estimar intra-pell | 5 de setembre

PRÒLEG: Alè de foc i la vida es fa indecent i torta. Que la donguin!; avui no la penso pas jugar. M’agafo els braços per no rascar-me clots ni ferides. La tieta sempre em diu “les persones no són trossos de fusta que puguem polir al nostre gust o capritx”. Idò, em quedaré sola perquè mai res m’és prou. Recordo cels de muntanya; i ara, d’abocador i fàbrica. Amor o fer-lo, com una moneda a l’aire. I el narrador em fa triar perquè “oh, és clar, és que tot no pot ser”. La cara, naïf i mecànica. La creu, adolescent i salvatge. Jo ho sé: existeix un amor innocent botit de sexe animal, brut i barbàric! Aquest amor existeix, joder! I tu has de tornar a existir també. Em disfresso de “tot està bé” a sobre la mala sort de no trobar-te. ACTE: Si vens, no vinguis mai amb cara trista; els ulls de pena no m'agraden. Només m’exciten els dits que tremolen quan m'abracen. I si cal, plora dos oceans preciosos i immensos; però fes-ho sempre ballant i rient. Omple la vida cada dia i buida’t tota durant la son. Posa “dubto” a tots els poemes que parlin d'amor. I no oblidis que pots somriure a cada instant. No em truquis d'esma ni compris passió. Només vull sentir la teva emoció pujant per les escales. Escoltar el crit que es desclou del teu desig, el de trobar-me i el de retrobar-me. Sigues només un tros de paper on sempre hi càpiguen llavis. Et diré poesia, tardor, blau, arbre... I si et sóc sincera, encara no sé ni si seràs tu perquè no sé si ets pluja o vent. Potser et semblarà increïble però estar contenta és la meva gran revolta. I a la meva pell ser vulnerable vol dir ser forta. I si després de tot encara vens, vull que siguem esgarrifança. I que em preguntis “què és tot això que tinc a dins que no sé dir?”. Tranquil·la, segur que les meves paraules tampoc defineixen massa bé tot això que em passa. Enamora’t de mi i de l’univers sencer. I sigues senzilla, si us plau. Que jo ja sóc una mica tu. I tu, una mica jo. No oblidis el teu camí. No triïs mai entre anhels o records. Fes-me callar cridant “et tancaré la boca a petons, pesada!” Clou-me els ulls amb els teus mugrons. I estima la vida perquè d'aquí divuit mil dies, només serem pols. ENTREACTE: Google em diu “el seu emmagatzematge és gairebé ple”, i jo no sé si em parla de gigues o d’emocions. Visc entre l’autoconeixement i la immolació; oblidant i recordant el teu cos nu a cada instant. I els finals de les noves històries em retornen sempre a tu. Donaria la volta com un mitjó si ara entressis per aquesta porta. Recordo quant recordàvem! I jo, sempre, nua d'arrels regant altres arbres. EPÍLEG: Auto-diàleg de pròleg a desastre. Arriben anys de canvi. Com una atleta que projecta passar els propers quatre anys de la seva vida, només, preparant-se.  Deseducar-me és respirar. Estimar intra-pell. Ara o desastre.