DINOU | Ets més bonica que un bosc | 23 de novembre

Puta merda! L’he cagat de dalt a baix, joder! L’altre dia, avorrida de Tinder, vaig tenir la ‘brillant’ idea de crear-me un compte anònim del blog. “Fes-ho com experiment sociològic”, vaig pensar. Fins ara mai havia provat d’afegir-me un segon compte en aquesta app, però es veu que no es pot. No es pot simultàniament, vull dir. Sembla obvi, però ves, jo mai ho havia intentat. Total, que vaig congelar el meu i vaig crear-ne un de nou. I res, allí, entre les noies de sempre i la frikada habitual, vaig trobar-me a la Q***. Aiii, és que se’m fot la pell del revés només mirar la seva careta preciosa, joder! Les meves amigues sempre em diuen que sóc una exagerada i la meva psicòloga ja es frega les mans pensant en el viatjot d’estiu que es fotrà a costa meva. Els hi dic “sí, noies, té uns ulls tan re-bo-nics!” I aquestes, que diuen ser les meves amigues, esclaten a riure i em contesten carinyosament “però a veure tontina, si només has vist quatre fotos d’ella i li has llegit tres paraules!” I tenen raó, però quantíssimes coses hi he pogut trobar: equilibri, serenor, sensibilitat, alegria, dinamisme... “I segur que també li agrada parlar d’emocions!”, els dic. Estic convençuda que fa els petons tan leeeentament; no com aquelles boques de llengua hiperactiva. Fins i tot li veig aquell punt de pallasseta tan monu que a mi em fa parar boja a l’instant. I en la conversa, ella va i troba l’excepcionalitat a dos onzes posats de costat; l’hora exacta del primer missatge. Oblidant-se que això passa cada dia un o dos cops, segons el rellotge. I es fixa, s’emociona i magnifica aquell detall minúscul, com aquella que contempla les flames d’una foguera, una pluja d’estels o la caiguda del sol, al vespre. Doncs ara sóc jo la que ja no puc deixar de fixar-me en la immensitat de la seva senzillesa! Però caca i merda! Perquè no sé com fer-ho per poder-nos trobar i seguir mantenint l’anonimat del blog. Només dues amigues, infranquejables, saben que sóc jo qui escriu aquí. També, per altra banda, em pregunto si jo seré allò que ella espera trobar en mi. Sento ràbia i por a parts iguals! I tinc el cap ple de meteorits xocant per totes parts. Li proposo coses que no sé ni per què les dic. Voldria trobar-la en una dimensió diferent, sense noms ni idiomes. Conèixer-nos sense cares; com els rostres indefinits dels protagonistes dels somnis. I ser només de pell. Després, em crido a mi mateixa “Pensa! Pensa!” De sobte, la dificultat desapareix i m’arriba una solució ben simple: la buscaré!!! Si expliqués això a les meves amigues, ara sí que riurien fort de mi. No sé, a mi no em sembla tan estrany: la buscaré, la trobaré, ens enamorarem i quan portem tres mesos juntes li diré “saps aquella tia del blog...”, allí faré una pausa dramàtica per crear tensió i llavors continuaré “doncs, era jo!” I mentre ella reordena tots els trossos de cara que li hauran caigut en rebre la sorpresa, afegiré amb veu tímida de bona nena “és que llavors no t’ho podia dir”. I viurem en un castell i menjarem anissos... Vale, stop! No sóc una ignorant de la realitat. Ja sé que tot això només és una peli que estic projectant dins meu. Cert. Però, qui sap! Som allò que projectem, no? Ara mateix, només sé tres coses d’ella: el seu nom, que li agrada escalar i que viu a 40 km de mi. I amb això, que no és poc, ja aniré fent. De moment el matx segueix allí però ara ja no parlem. Normal, jo si fos ella tampoc diria res. I jo què més li podria escriure a part del que ja li he dit? En fi. Si al final, de tot això la vida ens acaba regalant no-res, doncs estarà bé i ja està. Seré feliç només de pensar que hi ha una personeta preciosa que viu i respira en algun lloc d'aquest món. Però si a la fi els astres es posen en línia, com el rellotge d’abans, i em regalen trobar-la, em desfaré a l’instant! Seré un bloc immens de gel àrtic que de cop es desprèn i cau de la placa continental. I allí, a terra, amb el cap mig abonyegat per la caiguda i amb la veu nerviosa i embolicada, li diré “ets més bonica que un bosc”.