Ara pluja i abisme. I també el record de cadascun dels incomptables somriures d’aquests 4 anys! No n’oblidaré mai cap. Suposo que poc a poc m’aniré fent fort: d’alguna cosa m’haurà de servir somiar-te a cada insomni o que cada matí sigui per tornar a ordenar, de nou, tots els sentiments que ahir ja havia ordenat. Avui, per exemple, abans de guardar definitivament (d’un definitiu de sucre) totes les nostres fotos i vídeos al disc, he editat aquest petit film en forma de comiat/ritual, ple d’aquests somriures que m’omplen el cap. El vídeo i els somriures són de Girooona, l'únic viatge que se'ns va quedar per muntar. De projectes i viatges encara en teníem el cabàs ple, però el temps va córrer massa ràpid i ja no es faran. Abans els mesos eren dies. Ara, en canvi, els minuts són anys. Quin clot més gran que has deixat! I quin buit més immens deixar de ser especials! Sóc perifèria constant. De moment, les fotos ja estan guardades però tinc el vídeo a tothora en bucle al davant. Potser algun dia m’hauré d’inventar un altre ritual per deixar-lo de mirar. Però és el que vam dir, oi?, això nostre serà absoluta preciositat fins al final o no serà. El vídeo i tu sou aquesta preciositat. Ara, temps. Molt temps i molt treball. Perquè només imaginar-te ja em fa tremolar. I potser algun dia seguirem mirant Persèpolis i llavors la vida serà encara més immensa que aquest inefable instant.

El dia que vaig caure a parlar-te i em vas preguntar com havia pogut fer aquest vídeo, t’hauria d’haver contestat: perquè t’estimo amb un amor, una admiració i un desig quàntic i etern.

Cançó Doria de l'Ólafur Arnalds