Vull retornar al Tinder de barri o de bar, de biblioteca, de bosc... i seure tranquil·lament al bell mig d’aquell antic huracà perfumat de feromones, el que un dia ens entollava els ulls d’intensitat i que ens cargolava la panxa. Avui potser estem a baix però les nostres ales no estan trencades. Serem moviment, serem veu i serem olor que enamora, lenta i desordenada. Haurem de viure al límit, sense por de caure a terra una altra vegada. I ens escriurem de nou un “t’estimo” preciós a la pell, de paper, vulnerable. I tot sovint recordarem aquell instant del passat en el que ja vam ser connexió immensa. Ho vam ser, ho vam sentir, ho vam viure. De la paret no s’esborren mai les marques d’aigua. “No pot ser pas real això que sento”, pensàvem. Serà que ens creiem massa que els amors grans són els d’abans o són dels altres. Potser perquè portem a dins un bon grapat de derrotes. Potser perquè, ara, passem d’esme cares i més cares, com qui menja pipes, avorrides, cansades. És només droga. I segurament no ens sentim flor però, no ho oblidem, tornem a ser llavor enterrada. I que n’és d’escassa la pluja! I que difícil encaixar-nos les mirades! Són tan llargues i amples les òrbites que ens separen! Així que, sense pressa, començo avui el desig nou de trobar-te. I esperaré l’hora del teu cometa ballant per les muntanyes. A la fi, quan l’univers m’encaixi amb tu, només mirar-nos serem orgasme. I després, potser només instant fugaç o un trosset una mica més gran de petita eternitat inefable.