Happiness does not wait

Ara tot això ja forma part de la nostra petita història. Aquella que segur que ens passarà a tota velocitat per davant dels ulls (si les teories esotèriques no fallen) just l’instant abans de morir. Però avui, la punxa d’un escorpí se’ns ha clavat al coll. Que fàcil va ser dir “tot és efímer” en aquell concert a Gràcia i que difícil acceptar que ara el camí ja s’ha acabat. La preciositat i la tendresa d’aquestes imatges del vídeo em podrien arribar a ofegar. I també aquell dibuix teu penjat a la paret del llit. Quan em senti fort ja veuré com el trec i que en faig. Tinc al cap tants pensaments que no tinc espai ni per pensar. I també tinc una muntanya infinita d’idees i paraules que t’hauria volgut dir o que t’hauria volgut fer abans de veure’t marxar. Ara em ve al cap aquell instant just abans de creuar, per última volta i ja sense claus, la portalada de fusta que dona al carrer. Aquella porta centenària que just fa un any colpejava amb el picaporta per primera vegada, tímidament, amb el cor a la boca, amb ulls de nen viu, amb un somriure que em desbordava la cara... I allí, al llindar entre el tot i el res, ara sento que t’hauria d’haver dit moltíssims més t’estimos i un últim “té, perquè no t’oblidis de mi!”, tot traient de la butxaca la meva caixeta d’aquarel·les que a tu tant t’agradava i amb la que tants cops vam jugar. Sóc naufragi i sentiments a la deriva, remant frenèticament amb els braços a sobre d’un tros de fusta vella. Hi ha buit i buidor per tot arreu. I mil fotogragíes nostres de quan érem eterns. I amor d’horitzó. I un mar de mi a sobre el teclat.

Perquè no s’oblidi mai: De muerte, setanta, tros de bony, buenojoquesé